Per què l’educació artística queda relegada a un segon pla en el model d’educació actual? Són l’art, la música, el teatre, la dansa o la pintura disciplines inferiors a les matemàtiques, les llengües o la física? Les respostes a aquestes preguntes són les que hem volgut trobar parlant distesament amb l’Estel Martí, directora del projecte Planters de ConArte Internacional, que introdueix les arts als centres educatius com a motor per a una transformació social en tots els àmbits,  i també visitant l’institut Salvador Espriu i l’escola El Gegant del Rec, dos dels centres on es duen a terme aquests projectes Planters a Salt.

Text: Héctor Martínez

Què és el projecte Planters?

El projecte Planters és un projecte pioner, que agafa com a mirall una experiència similar anterior duta a terme a Mèxic, en què s’introdueixen diferents disciplines artístiques dins l’horari lectiu en un centre educatiu amb un objectiu pedagògic, crític i amb voluntat de crear un canvi en els infants i joves amb qui es treballa tant a nivell interpersonal com intrapersonal i, com diu la seva directora, “transformar la societat”. Segons ens explica l’Estel, aquesta és la primera vegada que un projecte dut a terme per personal no professional en l’àmbit educatiu, és a dir, per gent que no és mestra, pot entrar en una aula a impartir, braç a braç amb el mestre corresponent, una assignatura al llarg de tot un curs escolar.

Qui duu a terme el projecte Planters?

El projecte Planters el desenvolupa ConArte Internacional sota l’impuls de la Càtedra de la UNESCO i gràcies al reconeixement que aquesta atorga a l’educació artística com una de les seves prioritats per educar de manera transversal i millorar l’aprenentatge. ConArte treballa conjuntament amb les escoles, sobretot amb l’equip directiu i els mestres d’especialitat (la majoria d’educació musical i plàstica o, en algun cas, de llengua i literatura o educació física), i amb els artistes (músics, ballarins, coreògrafs, etc.) i els posa en contacte per posteriorment crear un equip. Així doncs, posa en contacte les arts i l’educació, el coneixement artístic amb el de la dinàmica del grup classe i les seves relacions i, evidentment, amb el del contingut pedagògic i curricular de cada assignatura. Aquest equip de treball es reuneix un cop al mes per debatre, acordar i pactar les sessions, comentar els conflictes que sorgeixen del dia a dia a les aules i per valorar l’evolució del grup. “Ha sigut un aprenentatge mutu”, com ens comenta l’Estel. Els mestres han valorat molt positivament l’aportació dels artistes sobre el grup i viceversa, els artistes han pogut obtenir un feedback immediat dels seus alumnes, i han vist com poder apropar el seu art als infants i joves als quals han pogut arribar. Tanmateix, aquest treball no ha sigut un camí de roses. L’educació formal, en general, té unes estructures sòlides, el funcionament d’un centre educatiu sol ser clar i rigorós i l’art, per definició, és llibertat i, en alguna ocasió, ha calgut “un gran exercici de mediació” per fer veure a ambdues parts que “en el centre del projecte hi ha el nen”.

A ón es fa el projecte ConArte a Salt?

• Escola El Gegant del Rec > música
• Institut Salvador Espriu> dansa
• Institut Vallvera > teatre

Més info: http://conarteinternacional.net/

 

---

 

 

 

 

Entrar en contacte…

Potenciar les arts com a eina transformadora. El propòsit dels projectes ConArte a Catalunya sona bé, fa somiar les possibilitats que obre… Però més enllà de les paraules, allò interessant és saber com es fa, concretament. Com que l’educació és el dia a dia, per saber-ne més, vaig a veure com ho viuen els actors directament implicats: els joves de segon d’ESO de l’Institut Salvador Espriu de Salt i les seves educadores. Transformacions?

Text: Laure Duplay

Des del setembre, els quatre grups de segon d’ESO tenen dansa, una hora cada dilluns amb la ballarina professional que intervé en aquest projecte, Nagore Somoza, i la seva professora d’educació física corresponent, Miriam Barra o Anna Figueres. D’entrada, per la realitat social que viuen els joves i pels pocs recursos econòmics dels quals disposen, la dansa és el hip hop o bé els balls tradicionals. Els espectacles de dansa estan sovint fora del seu abast i en el seu imaginari és més aviat cosa de dones. L’apropament al concepte de la dansa professional i contemporània s’havia de fer també anant a veure un espectacle de Temporada Alta a principis d’any però no es va poder fer. Per sort, fa dues setmanes, van anar tots d’excursió a l’escola municipal de dansa de Celrà a fer un taller amb Loscorderos, un duo d’homes artistes i coreògrafs de dansa contemporània acrobàtica que després els van oferir una mostra de l’espectacle en què estaven treballant. Va ser un regal per al grup.

Entrem al gimnàs. S’està fresc malgrat la calda de fora. Els joves entren per grupets petits i van a canviar-se. L’hora comença en cercle, tots més o menys asseguts i atents. Es comenta la meva presència i després l’excursió a Celrà, positiva. L’escolta costa però ja hi som i comença la feina. El primer exercici és l’escalfament, treballant diversos aspectes a través d’ unes seqüències de moviments: “memòria i consciència corporal, entrenament físic per poder entrar al treball posterior, concentració i atenció, cohesió de grup, autoconeixement i respiració”, tal com m’explica l’artista que guia els joves.
Segueixen uns passos que ensenya la Nagore, respectant el ritme i la coordinació de pes i contrapes amb el cos. No és fàcil però tots s’hi posen, menys els quatre que no porten la roba per canviar-se… Després es practica uns dels gestos de l’stepping, aixecar el pit i l’abdomen. Gestos atrevits per a adolescents! Per entendre bé el que s’ha de fer, s’estiren a terra fent de ninots mentre la Nagore i l’Anna activen els fils dels titelles imaginaris.
Comencen ara un exercici per parelles, bastant exigent: un s’estira a terra i l’altre l’avisa que ve a tocar-li una part del cos amb una part del seu cos (mà, peu, genoll…). El que està estirat a terra, avisat, ha de moure’s per tal que no el toquin. Llavors s’anuncia un altre toc i es repeteix l’exercici cinc o sis vegades, que s’han de recordar i que formen una petita coreografia entre dos, una mica com un pas de capoeira al terra. S’intercanvien papers i llavors quan tothom està preparat, s’acosten a la paret i dues parelles comencen a ensenyar als altres el seu treball. Fins que passi tothom, fins i tot els més vergonyosos!
El terra està fred, les velles rajoles no conviden gens a estirar-s’hi. La sala té una insonorització dolentíssima que tendeix a dispersar l’atenció i a multiplicar els sorolls. No obstant això, s’ha fet un avenç tangible. La concentració i la calma els costa però això que acabo de veure hauria sigut inimaginable a principis d’any. És el resultat d’una feina de cada setmana: ara sí, accepten tocar-se i que l’altre entri en el seu espai vital, són més capaços de confiar en l’altre i sobretot en si mateixos, en una activitat que trenca amb les esquemes escolars.

Tenen 13-14 anys, són adolescents, aquesta edat tan grata! Tenen una energia desbordant, uns prejudicis i uns papers en el grup ben marcats. El gran èxit del projecte ha sigut que es faci dins l’horari lectiu, cosa que Ensenyament no havia acceptat mai per a un projecte amb continuïtat. Tot l’alumnat ha pogut gaudir d’una oportunitat única de poder experimentar, de viure noves sensacions i una nova via d’expressió a través de l’art. Segons les tres educadores, s’estan trencat rols, dinàmiques de grup, patrons i això els ajuda a créixer encara que els remogui moltes vegades ja que surten vergonyes, emocions i xocs amb prejudicis. D’altra banda, els líders estan qüestionats perquè les regles són molt diferents de les de la classe. «Els més hàbils no forçosament destaquen i en canvi poden brillar altres», em comenta la Miriam. Dues noies que van viure un conflicte molt fort van ser capaces de treballar juntes, en contacte: potser perquè el canvi de marc potencia un canvi de relació? Alguns nois tenen una actitud de negar-s’hi perquè queda més bé però, segons les professores, es veu que en gaudeixen. El projecte ofereix un espai lliure per crear i confia en unes persones que el sistema educatiu pot tendir més aviat a voler sobretot controlar o encaminar.

Un tema predomina sobre els altres, segons la Nagore, que és, a més de ballarina, psicòloga postgraduada en dansa teràpia. Són uns nanos que necessiten treballar el seu autoconeixement. Tenen poques eines per entendre’s i en el marc del projecte, les educadores es van plantejar si havien d’afavorir l’educació emocional o el treball d’educació física. La resposta va venir per si sola: no es poden fer aquests tallers de dansa sense treballar les emocions, entendre els seus propis límits, obrir-se, confiar i tocar.Tocar sembla una gran eina per permetre les relacions i l’educació. Observo durant tota l’hora de la classe que la Nagore no trenca el contacte amb els adolescents, acompanyant-ne una amb la mà a l’esquena durant l’exercici ofent un massatge a un altre que s’hi entrega de seguida. I sobretot crea contacte entre ells, intentant instaurar el fet de tocar-se de manera respectuosa. Així s’acaba la classe: fan un cercle, tocant-se els braços, tanquen els ulls un moment, es miren entre tots als ulls per acomiadar-se, i s’ha acabat!

 

 

---

 

L’orquestra de corda del Gegant del Rec

Els alumnes de 3r de primària de l’escola El Gegant del Rec de Salt participen del projecte Planters de ConArte i això vol dir que durant dos cursos una de de les dues hores setmanals que normalment fan de música, la impartiran les mestres especialistes de ConArte tot practicant el violí i el violoncel i intentant formar una petita orquestra de corda.

Text: Pere Serrat

Són les 11.30h del matí i som a dins el barracó de música de l’escola amb l’Alba i la Maria, les especialistes de ConArte, tot esperant que arribin els nens i nenes. Totes dues, com tots els col·laboradors del projecte ConArte, són músics professionals en actiu i elles, a més, mestres a l’escola de música a Torroella de Montgrí. Mentre van preparant l’espai i col·locant els instruments i les cadires ordenadament en semicercle arriba en Xevi, el mestre de música habitual dels alumnes, que s’està acabant un tallat esgarrapat de la breu pausa que li proporciona el pati. Avui assistim a una classe de ConArte, intentant no entorpir massa i procurant copsar l’ambient del projecte.

Em pensava que, venint dels jocs i cridòries del pati, els 18 nens i nenes de 3r B arribarien esvalotats i excitats, però no és així. Entren tots tranquils i amb les indicacions de l’Alba van seient cadascú el seu lloc: “Matida aquí, Marina al seu costat, Ilias cap aquí, Mohammed allà…” Ells ja s’ho saben i de seguida poden començar. Abans de res, però, cal fer una mica d’estiraments de coll, braços, dits, passant per les cames fins arribar als peus. Ara ja sí, tot és a punt per començar la classe amb les dues mestres al mig com dues directores d’orquestra. L’Alba els recorda que només els queden tres sessions abans del concert final que faran a la festa de cloenda del curs per a tota la comunitat educativa del centre, i això fa canviar una mica la dinàmica de la classe. Els nervis i la proximitat de l’actuació els fan concentrar-se només en la tècnica i en què tot soni bé el gran dia. Tocaran tres cançons acompanyats i dirigits per les dues mestres. L’Alba i 13 alumnes tocaran el violí i la Maria i 5 més el cello.

Comencen a practicar amb la veu el primer tema, “Bim-bom, les campanes de Salom, toquen a festa…” i, tot mirant el faristol compartit per cada dos nens, continuen cantant-lo dient-ne les notes: la, re, la-la, re… Un cop practicada la tonada cada nen treu el seu instrument amb molta cura i en munta les diferents parts, com l’esponja que fa de suport o costella als violins, o cargola l’arquet perquè estigui prou tensat. En Xevi, si algú no se’n surt, l’ajuda, però es nota que ja ho tenen bastant per mà. Tots els que ho volen, poden endur-se l’instrument a casa tot firmant un compromís de tenir-ne cura. Això els familiaritza amb el material i els en coresponsabilitza, els fa molt feliços i ajuda a portar la música a les cases. No només s’ensenya música i sensibilitat artística al ConArte, sinó també valors que ajuden a la cohesió i el sentiment de grup, la responsabilitat i el respecte al material i a l’altre. Se’ls veu tan contents, a cadascú amb el seu instrument…

Amb pizzicato, que és la tècnica de pessigar les cordes sense l’arquet, la tonada de mica en mica sona força bé però quan s’hi afegeixen les dues especialistes fent la melodia, la música omple tot el barracó i això ja sembla una orquestra de veritat. Primer fluix i gradualment pujant la intensitat fins arribar a un final fortissimo que impressiona. Quan no toca, l’Alba dirigeix i els nens van aprenent els petits símbols gestuals que assenyalen els canvis o posicions. És important estar atents, és vital anar tots a l’una i és un repte ensenyar-ho a fer. Els instruments estan en repòs fins que un petit moviment de mans de la directora fa que tots els violins saltin a les espatlles. Un altre gest i els dits dels petits músics estan a punt sobre les cordes. Tot sincronitzat fins que el puny es tanca i ja no pot sonar cap nota més.

Ara estan practicant “Banuwa”, la segona cançó, que fa re-re, sol-sol, la-la… quan de cop salta la Lina: “Quina calor!!”. És que són les 12 del migdia i la xafogor a dins del barracó es nota de valent. Té mèrit en aquestes dates quasi estiuenques estar atents amb aquestes temperatures. Quan podrà el Gegant del Rec estar en una escola en condicions? La Maria, l’altra senyoreta, diu per trencar la pausa: “Ho provem amb l’arc?” “Sííííí!!!” criden tots a l’una. Violins amunt, arc sobre la corda, panxes obertes, peus a terra, esquena recta i…. re-re, sol …sona bé. A l’Abdelka li penja un fil blanc de l’arc i s’ha de tallar. Cap problema, en Xevi ajuda a resoldre-ho.

Estan seguint les notes de la tercera cançó, “El descobriment del bosc”, que és més difícil pel ritme i els silencis que té. Ara canten blaaanc, blaanc, neg , dos-cor-dos… sembla un codi estrany però ajuda a entendre el ritme de les blanquess, negres i les corxeres de la partitura. És bonic de veure aquests menuts llegint i cantant les notes amb il·lusió per aprendre i perquè tot soni bé.

Cada setmana, un dels alumnes s’emporta a casa un petit llibre de bitàcola on poden fer un dibuix o explicar el que més els agrada de la música o del grup. Gairebé tots destaquen amb alegria que el millor és poder fer-ho junts, fer música amb els amics, o també expliquen contents l’excursió que van fer a Tarragona, al museu Pau Casals. Les dues mestres estan molt contentes amb el grup, que es veu unit, alegre, amb ganes d’aprendre i en què els que tenen més traça ajuden amb naturalitat aquells a qui els costa. Elles apunten que es nota la feina de fons de l’escola, on es treballa des de petits la intel·ligència emocional.

Al final de la classe arriba un moment molt esperat per a tots: els 5 segons de bogeria. Avui en seran 10 perquè els tenen acumulats de la darrera sessió. Quina excitació! 3, 2, 1…. som-hi! Tots fregant l’arquet amb energia amunt i avall per les cordes: és igual la nota que en surti, el que importa és el soroll desacomplexat per alliberar la rigidesa postural acumulada al cos i fer volar la ment uns segons. Com brillen els ulls de la mainada en aquest petit moment d’aparent descontrol.

Ara toca recollir: cadascú desa el seu instrument a l’estoig i cada peça al seu lloc. A més, cada nen surt del barracó amb l’instrument a l’esquena i la cadira en braços perquè, quan no es disposa d’espai suficient, cal moure el mobiliari amunt i avall.

En un moment en què la música està a punt de saltar del currículum escolar, esperem que aquest projecte es consolidi, es repeteixi i s’estengui a la resta d’escoles de la vila. És una bona iniciativa que de ben segur donarà fruits a l’escola que l’acull i a dins les petites ments dels nostres infants. Això sí, caldrà voluntat i implicació per part de l’Ajuntament.